Llum i ombra

Autor: Enrique Ferrando Pérez

La revisió d’aquest material docent ha estat coordinada per la professora: Aida Sánchez de Serdio (2019)

Temàtica

  • Dibuix

Descripció

Un dels recursos utilitzats per a representar la realitat amb una major fidelitat en la història de l’art ha estat el clarobscur. La llum, o l’absència d’aquesta, és fonamental per a entendre i representar un model determinat. La llum permet la visió del seu contorn, textura i color, i també la seva ubicació a l’espai.

Hi ha diferents tipus de llums depenent de la seva intensitat (suau, dura), de la seva direcció (focal, zenital), la seva font (artificial, natural), etc. Les llums i ombres en superfícies amb arestes generen talls nítids i, per tant, contrastos molt marcats, mentre que la transició de la llum a l’ombra en les superfícies corbes tendeix a ser més suau. A més d’il·luminar una àrea determinada, la incisió de la llum sobre un model crea dues ombres: una pròpia (que ens informa del volum) i una altra projectada (que ens informa de l’espai en què se situa).

Així, a partir d’una projecció de llum reconeixem:

  • Lluentors: allà on la llum incideix directament sobre un punt determinat.
  • Tons clars: l’àrea més propera a la font de la llum.
  • Tons intermedis: allà on la llum incideix tangencialment.
  • Ombra pròpia: els tons foscos allunyats de la font de llum sobre l’objecte.
  • Ombra projectada: l’ombra generada pel model i que es projecta sobre les superfícies properes creant tons foscos.

Se sol treballar del fosc al clar en tècniques opaques com ara l’oli o l’acrílic, i del clar al fosc en tècniques translúcides com l’aquarel·la. En aquests dos exemples de pintures a l’oli observem com en l’obra de Leonardo predomina el fosc i en la de Sorolla la lluminositat, però la manera de treballar és la mateixa, usant el contrast entre la llum i l’ombra per a crear volum. Evidentment la paleta de colors és molt diferent atès que Sorolla, més proper als impressionistes, va estudiar exhaustivament la incidència de la llum solar directa, destacant moltes vegades les lluentors amb pinzellades contundents, mentre que Leonardo és considerat el mestre de l’sfumato, o transició difuminada i subtil del fosc al clar.

«El rostre d’una persona que estigui en un lloc fosc d’una habitació té sempre un efecte graciosíssim de clar i fosc, ja que s’adverteix que l’ombra d’aquest rostre la causa la foscor del paratge i la part il·luminada rep una nova llum de la resplendor de l’aire, amb l’augment d’ombres i llums de la qual el cap quedarà amb un grandíssim relleu i en la massa del clar seran gairebé imperceptibles les mitges tintes i, per tant , el cap farà un bellíssim efecte.»

Leonardo da Vinci. El tractat de la pintura (Cap. XXXV).

En el cas de l’aquarel·la, com hem comentat, es parteix del clar al fosc preservant les zones del paper en què la llum és més intensa, com s’aprecia a l’espatlla del personatge de Mariano Fortuny.

Enllaços relacionats

https://maraepv.wikispaces.com/file/view/06+La+llum+i+el+clarobscur.pdf
http://www.juntadeandalucia.es/averroes/centros-tic/11000289/helvia/aula/archivos/repositorio/0/124/teoria_2_eso_-_7_luces_y_sombras.pdf
https://es.wikipedia.org/wiki/luz_en_el_arte
http://www.biblioteca.org.ar/libros/154424.pdf
https://ggili.com/dibujo-y-proyecto-libro-9788425225079.html?___store=default&___from_store=default
http://www.historia-del-arte-erotico.com/1478_leonardo_da_vinci/tratado_de_la_pintura.htm