Descripció
El videoart com a gènere artístic ha crescut en diàleg amb les altres disciplines de les belles arts. Els videoartistes han treballat amb el vídeo com una eina més de la seva pràctica artística o repensant el vídeo com a pintura, escultura, performance o instal·lació.
El videoart neix lligat a l’escultura i la instal·lació en obres fundacionals d’artistes com Nam June Paik, Wolf Vostell o Bruce Nauman. No serà fins a l’exposició «Video-Skulpture», el 1989 a Colònia, que es consagra aquest terme com una disciplina més de les belles arts en exhibir-se una mostra de quaranta-tres treballs en què s’explorava la materialitat i la part física del vídeo mitjançant la construcció d’objectes escultòrics i instal·lacions. Els monitors de televisió són objectes per si mateixos que es van incorporar a les primeres peces de videoescultura fetes per aquests pioners. El televisor ha anat evolucionant des del monitor en format 4:3 clàssic, aparell pesant amb forma de galleda, fins a les pantalles planes i les pantalles digitals interactives actuals.
El vídeo s’incorpora així a objectes tridimensionals, encara que no hem d’oblidar que neix com a proposta de desmaterialització de l’objecte artístic, vinculat clarament a l’art conceptual en la seva cerca del concepte més enllà de l’objecte. El vídeo com a imatge desmaterialitzada havia qüestionat les lleis del mercat de l’art, però la videoescultura sedimenta aquesta imatge (imatge en estat físic, imatge-matèria) materialitzant-la com una part d’un objecte tridimensional.
La pantalla de vídeo actua també com a llenç, com a pintura de llum en moviment. Els projectors de vídeo permeten escapar de la pantalla per a projectar en qualsevol superfície adequada per a reflectir la llum. El vídeo s’utilitza així com a pintura projectada en murs, façanes i estructures arquitectòniques, dialogant amb la forma dels edificis i amb l’espai urbà.
Vídeo i escultura
En la videocreació monocanal tradicional el vídeo és la peça per si mateixa, més enllà del suport en què es presenta. No obstant això, quan ens apropem al treball en vídeo podem anar més enllà de la creació audiovisual monocanal tradicional per a preguntar-nos quina relació té aquesta peça amb l’espai en què s’exhibeix, si el vídeo en el monitor és un objecte escultòric per si mateix o si la peça en vídeo forma part d’una escultura o instal·lació. El vídeo pot ser així un element més d’una obra escultòrica o els monitors on exhibim els vídeos poden ser tractats com a objectes tridimensionals i per tant escultòrics.
La videoescultura proposa una relació entre l’objecte, el vídeo, l’espectador i l’espai, una relació pròpia de l’escultura en la qual incorporem l’element vídeo. El vídeo en videoescultura se’ns fa tangible. Com en qualsevol altra disciplina de l’art contemporani, la videoescultura es caracteritza per la hibridació de mitjans i tècniques. No solament la imatge en moviment, sinó objectes tridimensionals, peces escultòriques, fotografies, dibuixos o pintures, formen part de molts treballs de videoescultura amb construcció de collages multimèdia. En aquest sentit podem parlar també d’escultura multimèdia. Avui les noves tecnologies formen part cada vegada més d’obres escultòriques que s’obren a la possibilitat d’interactivitat amb l’espectador. La nova escultura multimèdia amplia les possibilitats de percepció de l’objecte tridimensional a l’era digital.
Quan parlem de videoescultura, és convenient comprendre aquesta peça com a objecte físic, materialització de la imatge. La imatge en videoescultura es torna física i adquireix les connotacions de tot objecte escultòric: pesadesa, lleugeresa, equilibri, textura, forma, posició, etcètera.
El vídeo no ha de ser simplement un component accessori o anecdòtic: tots els elements que constitueixen la nostra peça haurien de tenir una raó de ser. Igualment, hem de considerar l’equilibri compositiu, les raons estètiques o poètiques per les quals el vídeo s’inclou en la peça. No hem d’oblidar que la imatge en vídeo és, independentment de com es presenta, una imatge bidimensional que incloem com a part d’una estructura tridimensional.
Més enllà de la pantalla
La tecnologia del projector de vídeo ha permès a videoartistes explorar i investigar les possibilitats de relació del vídeo amb els objectes tridimensionals.
Podem experimentar amb la possibilitat de projectar la nostra obra sobre qualsevol superfície, si bé cal considerar que la textura, forma i color del material sobre el qual projectem modificarà l’aspecte i qualitat de la imatge. Igualment, la potència en lúmens del nostre projector i la qualitat de les lents faran que la imatge sigui més o menys brillant, lluminosa i nítida. És freqüent que el vídeo es vegi amb una qualitat millor en una pantalla i no projectat. D’altra banda, en reproduir vídeo sempre hem de comprimir la còpia mestra per permetre una lectura dels reproductors digitals sense interrupcions; per això, com millor sigui la qualitat de compressió de l’arxiu i major la resolució de l’enregistrament, millor serà la qualitat de reproducció. Tots aquests factors afecten a l’hora de projectar un vídeo.
Hem de tenir en compte que una superfície plana i blanca ens permetrà reproduir la imatge en vídeo de la manera més semblant a la que observem en una pantalla. Igualment, una superfície gris fosc permet una qualitat d’imatge similar a la d’una pantalla, en què augmenta el contrast però s’enfosqueix la imatge.
Cal considerar aquests factors a l’hora de fer la peça: sobre quina superfície projectarem?; la peça té volum o és plana?
En el cas de projectar sobre una peça modelada en diferents formes, el vídeo actuarà com a pintura sobre el material escultòric, pintura en moviment. Per exemple, tal com veurem en els casos d’estudi, si projectem un vídeo d’un rostre humà sobre una peça modelada en forma de rostre, la peça adquireix vida. La projecció ens permet crear rostres vius que dialoguen amb l’espectador. En dotar de vida una peça posem aspectes emocionals en primer pla. El moviment de la imatge en videoescultura ens recorda una cosa viva, orgànica, que apareix actuant en el present.
La tècnica del videomapatge ha permès projectar imatges adaptades exactament a la forma de les estructures escultòriques o arquitectòniques de sales, edificis, espais, columnes, façanes, places, etcètera. El videomapatge no consisteix a projectar directament sobre una superfície o volum i esperar que la imatge s’hi adapti tant com sigui possible, sinó que permet que la projecció hi «encaixi a la perfecció» convertint-se en un recurs molt utilitzat per a esdeveniments públics i privats. El videomapatge és també una tècnica que s’utilitza cada vegada més en teatre perquè permet recrear escenografies completes que poden canviar ràpidament sense necessitat de muntatge i desmuntatge.
Per exemple, la peça de Pablo Valbuena Quadratura, una espectacular projecció de videomapatge site-specific en l’arquitectura de la sala Abierto por Obras de Matadero Madrid, fa ressaltar els elements arquitectònics redibuixant-los i creant nous espais virtuals.
Pablo Valbuena, Quadratura, 2010.
Font: https://vimeo.com/pablovalbuena/quadratura
En qualsevol cas, podrem experimentar amb la projecció de peces de vídeo sobre diferents superfícies amb pocs mitjans i si disposem d’un projector. No sempre és necessari utilitzar la tècnica i tecnologia del videomapatge per a aconseguir els efectes desitjats. Una distància adequada i un disseny de la imatge apropiat al lloc on la projectarem ens permet obtenir resultats plàstics impactants i ens obre a més un ventall ampli de recursos per experimentar.
Multicanal
El multicanal permet contemplar diversos vídeos de manera simultània en diferents projeccions o pantalles, que poden estar situades de manera adjacent o distribuïdes per l’espai. Enfront de la manera tradicional de visionar una obra en monocanal, la qual transcorre de manera lineal en el temps amb un inici i un final, el multicanal ens permet treballar, com l’hipertext, la idea d’accions paral·leles de manera simultània, fer salts en el temps dins de la mateixa narració o contemplar la mateixa situació des de diferents punts de vista. El multicanal també permet ampliar el camp de visió d’una mateixa escena: per exemple, si tenim tres pantalles situades una a continuació de l’altra en una línia horitzontal, l’escena pot començar en la pantalla de l’esquerra, passar a la del centre i acabar en la de la dreta.
El multicanal ha permès als videoartistes treballar la idea d’hipertext, que prové de la navegació a internet. La idea de treballar amb diverses pantalles de manera simultània es correspon amb la idea d’obrir diverses finestres alhora: podem obtenir informació saltant d’una a l’altra.
Els videoartistes han explorat altres formes de narració amb el multicanal més enllà de les narracions fílmiques. Igualment, el multicanal amplia, a la manera del retaule en pintura, l’experiència estètica en permetre establir correlats, analogies o comparacions entre el que ocorre en les diferents pantalles.
Quan treballem en multicanal, hem de tenir en compte l’estructura temporal de la peça. Si pretenem que el que veiem en la pantalla estigui sincronitzat en el temps, haurem d’editar-ho tal com ho veurem. A més, es necessitarà, per a la reproducció, un sincronitzador i la tecnologia adequada per a sincronitzar la reproducció.
Podem treballar amb pantalles distribuïdes per l’espai o situades en un mateix pla, com en el cas dels videomosaics o murs de pantalles de vídeo. En aquest cas una mateixa imatge pot ser distribuïda entre totes les pantalles: podem tenir una peça de vídeo diferent en cada pantalla, creant una composició en conjunt, o podem tenir peces independents totalment en cada pantalla, sense relació d’una amb l’altra i sense la intenció de formar una composició visual conjunta. Els videomosaics, usats també en publicitat en grans magatzems o en espais públics, ens remeten a la societat de la hiperpantalla. La nostra vida quotidiana és intervinguda per les pantalles en una mena de panòptica, un ull global compost.
Un exemple de videoart aplicat al mercat del disseny és el de la companyia de disseny Planar, que ofereix videomosaics com a productes de decoració als clients.
En aquest videomosaic veiem un exemple del hem dit abans: un mateix vídeo queda fragmentat en diverses pantalles. Una altra opció seria que en cada pantalla tinguéssim un vídeo diferent.
Videmosaics de Planar
http://www.planar.com/case-studies/project/cyber-sound/
Videoinstal·lació
La instal·lació és un gènere artístic sorgit als anys seixanta en el qual diferents elements arquitectònics, escultòrics, plàstics i visuals s’uneixen per recrear un espai transitable d’experiència estètica total. En el cas de la videoinstal·lació el vídeo serà l’element central de la instal·lació. En les videoinstal·lacions treballem la idea de construir un espai que pot ser recorregut i contemplat per l’espectador des de diferents angles, de manera que crea una sensació ambiental concreta que acompanya el passeig. A diferència de la videoescultura, que és una experiència de contemplar la peça des de diferents angles, la videoinstal·lació sol ser una experiència immersiva per a l’espectador en la qual el vídeo dialoga amb l’espai tridimensional.
És aquest desplaçament i diàleg amb l’espai el que hem de considerar a l’hora de fer una videoinstal·lació. Ens hem de preguntar: quin serà el concepte de la nostra peça?; què pot veure i sentir l’espectador en funció del lloc en què es troba?; hi ha un recorregut?; quines emocions volem despertar?
En videoinstal·lació treballem amb diferents disciplines de les belles arts i amb nombrosos mitjans per a fer l’obra, sortint dels límits constrictius de la pantalla i introduint la imatge de vídeo en la nostra experiència sensorial. Hem de plantejar la peça com a experiència sensorial total.
Casos d’estudi
Tony Oursler, Caricature, 2002
Tony Oursler, Caricature 2002. (Collection: Magasin III. Photo: Jean-Baptiste Béranger)
http://www.rtve.es/alacarta/videos/metropolis/metropolis-tony-oursler/4199586/
L’artista multimèdia Tony Oursler ha treballat el vídeo projectant-lo en nombrosos suports, creant videoinstal·lacions i videoescultures que interpel·len l’espectador sensorialment i emocionalment. Una tècnica utilitzada sovint per aquest artista és la projecció de rostres parlants sobre escultures amb forma humana o simplement sobre esferes blanques. L’efecte immediat és la ruptura de l’aspecte bidimensional de la imatge de vídeo. El rostre s’adapta a la superfície on és projectat adquirint volum i vida, i s’estableix un diàleg impossible entre un rostre viu i mòbil, i estructures inertes i estàtiques. Els seus treballs atreuen la nostra atenció de manera immediata. Els seus personatges presenten diferents estats emocionals: tristesa, alegria, histèria, empipament. Les peces videoescultòriques de Tony Oursler ens remeten a la idea de marionetes construïdes a partir de la llum del projector de vídeo.
Isaac Julien. Ten Thousand Waves. Instal·lació multicanal
Isaac Julien. Ten Thousand Waves, 2013.
https://www.wmagazine.com/story/isaac-julien-ten-thousand-waves
Font: https://www.khanacademy.org/humanities/global-culture/global-art-architecture/v/isaac-julien
Aquesta peça d’Isaac Julien no és solament un bon exemple de videoart en multicanal sinó també d’instal·lació. L’obra explora la mort d’un grup de treballadors d’origen xinès al nord d’Anglaterra. L’artista va buscar una aproximació al relat no des de la perspectiva colonial europea sinó des de la pròpia mirada de la tradició cultural de la regió de procedència dels treballadors morts; en aquest sentit, la fragmentació de la història gràcies a la videoinstal·lació multicanal ofereix nombrosos punts de vista possibles de la narració i proposa així altres mirades.
L’obra es relaciona amb l’arquitectura on és exhibida jugant amb la verticalitat de l’atri central del MOMA, alhora que busca una experiència immersiva per part de l’espectador, que es relaciona amb la peça des dels nombrosos angles en els quals pot ser observada. Les imatges suren sobre els caps dels espectadors mentre acompanyen el vol d’un personatge mític de la tradició cultural de la Xina, la deessa del mar Mazu, que guiarà les ànimes dels migrants en la tornada a la llar. La disposició de les pantalles per sobre dels caps del públic contribueix a percebre la ingravitació de la deessa Mazu.
L’artista expressa amb mestratge emocions, idees i sensacions de pèrdua, lleugeresa, verticalitat, experiència sonora, recorregut, migració i mirada global.
Joan Jonas, Reanimation, 2010-2012-2013
Joan Jonas, Reanimation, 2010-2012-2013.
Font: https://www.moma.org/collection/works/229567
Aquí tenim un bon exemple de diàleg entre diferents disciplines per a crear una videoinstal·lació en la qual l’espectador es mou per un espai d’experiència sensorial. Reanimation la componen quatre vídeos en color, amb so i silencis, que es projecten sobre pantalles creades específicament per a la peça i que simulen els murs d’una casa prefabricada, i ens transporten a un espai domèstic, però alhora màgic, obrint finestres a la naturalesa, a la llum i als elements. La peça s’inspira en la novel·la d’Halldór Laxness Under the Glacier (1968), en la qual un bisbe és enviat a investigar fenòmens paranormals que es produeixen entorn d’una glacera. L’obra es mou entre les reminiscències fantasmagòriques d’un paisatge gelat i les reflexions sobre el canvi climàtic manifestat en la fosa del glacial. El mite, la màgia i la ciència operen com a sabers d’igual valor. L’obra és completada per una escultura de cristall i boles de mirall, dibuixos en paper i pintures a l’oli, que conviden l’espectador a un recorregut al no-lloc creat per l’efecte de les imatges, el so i els reflexos dels cristalls que l’envolten. Tots aquests elements contribueixen al significat de la peça. Podem travessar la peça, envoltar-la o veure’ns envoltats per ella, i en cada punt i des de cada perspectiva se’ns obren noves sensacions.
Joan Jonas, Reanimation, 2010-2012-2013.