Escala

Autora: Dra. Anna Talens

L'encàrrec i la creació d'aquest recurs d'aprenentatge UOC han estat coordinats per les professores: Maria Iñigo Clavo i Aida Sánchez de Serdio (2019)

Cap part d’aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l’autorització prèvia per escrit dels titulars dels drets.

Temàtica

  • Escultura

En el camp de l’escultura definim escala com la relació entre la mida d’un objecte i el seu model o representació, o la relació matemàtica que hi ha entre l’escultura i l’objecte que aquesta representa.

Abans de realitzar una escultura a escala d’un objecte, hem de tenir en compte algunes coses que ens ajudaran que el resultat sigui més precís. Primer, hem de decidir quina mida volem que tingui la nostra escultura. Segons la relació que s’estableix entre l’escultura amb el seu referent, podem distingir tres tipus d’escala: de reducció, d’ampliació i real. En l’escala de reducció, l’escultura és menor que l’objecte que representa i, segons el valor matemàtic aplicat, s’escriu per exemple: 1:2 (una mesura de la nostra escultura correspon a dues mesures de l’objecte real, és a dir, és la meitat) o 1:200 (una mesura de la nostra escultura correspon a 200 mesures de l’objecte real, és a dir, és 200 vegades més petita). En l’escala d’ampliació, l’escultura és més gran que l’objecte que representa, per exemple 2:1 (és a dir, és el doble de gran) o 200:1 (és 200 vegades més gran). En l’escala real, les mesures de l’escultura i del seu referent són les mateixes i s’escriu com 1:1.

En el dibuix i en la talla escultòrica és possible traslladar un element a una altra escala per mitjà d’una quadrícula. La tècnica consisteix a dibuixar una trama de quadrats equidistants sobre l’element que es vol reproduir, i dibuixar el mateix esquema en la superfície sobre la qual es vol plasmar el motiu amb mesures apropiades al format triat que mantinguin les mateixes proporcions. Els elements de referents que entrin en cada quadrícula seran traslladats a la quadrícula dibuixada sobre el suport material triat, i d’aquesta manera serviran de referència per mantenir la proporció entre ells. Hi ha una altra tècnica de reproductibilitat relacionada amb la de la quadrícula: el cànon de vuit caps, que té a veure amb la reproducció proporcionada de la figura humana tot seguint, en el paper o en el bloc a esculpir, un patró d’una divisió de vuit línies paral·leles equidistants, cadascuna de les quals té la mida del cap.

Alguns artistes han optat per treballar engrandint els objectes als quals es refereixen. És el cas de l’escultor d’origen suec Claes Oldenburg, que realitza rèpliques a gran escala d’objectes quotidians a l’espai públic. En la seva obra Paola, que es troba al jardí del Museu Serralves a Porto, veiem una pala de jardiner gegant que ha acabat per convertir-se en icona del museu. La intenció de l’artista és buscar la monumentalització de l’objecte quotidià; d’aquesta forma realitza una crítica a la idea de l’objecte de consum com a font d’adoració i sublimat per una societat obsessionada amb la possessió d’objectes.

En el cas de l’escultura L’Aranya gegant de Louise Bourgeois, l’artista opta per incrementar fins a mides monstruoses un animal tan petit com l’aranya. Amb aquest canvi d’escala, l’escultura passa a convertir-se en un espai arquitectònic capaç d’albergar les persones en el seu interior. En aquest cas, l’aranya està parlant de la sensació de Bourgeois d’estar atrapada a la presó que formen les seves potes i que representen la sobreprotecció d’una mare normativa (veure també la fitxa dins-fora).

L’efecte d’estranyament aconseguit és conegut com a agegantament o fins i tot monstruositat, com en el cas de les figures humanes realitzades per l’australià Ron Mueck. L’escultor reprodueix cossos humans amb un hiperrealisme increïble. Les seves escultures arriben a semblar-se tant a persones reals que poden fins i tot confondre-s’hi, però són realment impressionants quan canvien d’escala ja que sorprenen per la seva monstruositat. És el cas de Noi (2000), que representa un nen arraulit.

Quina sensació produeix un cos en aquesta posició d’indefensió i vulnerabilitat realitzat a gran escala?

Quan es canvia la mida d’un objecte en la modificació de la seva escala, el que queda és la relació entre les seves mesures, per la qual cosa la forma no canvia, únicament la seva mida final. Però si per contra s’altera alguna d’aquestes mesures, llavors l’objecte apareixerà deformat. Això passa amb la sèrie d’escultures realitzades per Jaume Plensa, en la qual s’alteren algunes dimensions dels rostres perquè només un únic punt de vista possibiliti la correcta visualització proporcionada dels caps.

Sobre les sensacions de l’espectador, podem dir que són diferents, segons si l’objecte és major o menor en relació amb l’escala humana. Quan la mida de l’obra és major respecte a l’escala humana, l’espectador se sent petit i, per tant, aclaparat per la grandària d’aquestes peces; mentre que quan es treballa amb una escala més accessible amb les mans, ens transmet una sensació d’intimitat. A l’artista li succeeix alguna cosa semblant: si l’obra té una mida manipulable, llavors podrà realitzar-se normalment amb una infraestructura de treball petita; mentre que si es tracta d’un gran format, llavors caldrà recórrer a un procediment de projecció i de producció més complex.

D’altra banda, si l’escala es defineix segons els diferents referents del nostre entorn, podem distingir tres tipus d’escales: si està en relació amb les proporcions del cos humà es denomina escala antropocèntrica; si està en relació amb el planeta, s’anomena biocèntrica; i si entra en relació amb l’univers, rep el nom d’escala cosmocèntrica.

En els processos previs a la construcció d’una escultura de gran format podem fer ús de la maqueta. Les maquetes són objectes petits, dissenyats en proporció a l’objecte projectat, que ens serveixen de simulació i presentació formal pel que serà l’obra definitiva. Aquest objecte de menors dimensions ajuda l’artista a fer física la seva idea, i ajuda l’espectador a imaginar com seria aquest objecte en convertir-se en real. L’elaboració de maquetes és també un exercici molt útil per poder calcular les despeses de producció de l’obra definitiva. En alguns casos, les maquetes són tan precises i precioses que es converteixen en petites escultures, com en el cas de l’escultor mexicà d’origen alemany Mathias Goeritz, que realitzava peces en metall o en fusta policromada per a diversos dels seus projectes d’escultura urbana. Avui dia es contemplen com a veritables escultures de petit format.

Bibliografia recomanada

Dondis, D. A. (2015). La sintaxis de la imagen. Madrid: Gustavo Gili. https://jenydreher.files.wordpress.com/2013/06/dondis-la-sintaxis-de-la-imagen.pdf

Duque, F. (2001). Arte público y espacio político. Arte y estética. Madrid: Akal. https://books.google.de/books?id=oNle2Jtq_UYC&pg=PA154&lpg=PA154&dq=pala+%2B+oldenburg&source=bl&ots=WrsfAojvj7&sig=ACfU3U0KMrlSY95F__BuleCQDs5R0txaaw&hl=es&sa=X&ved=2ahUKEwj65L_Qp-3hAhXi6OAKHbt1DioQ6AEwEHoECAkQAQ%23v=onepage&q=pala%20%2B%20oldenburg&f=false#v=snippet&q=pala%20%2B%20oldenburg&f=false

Lidwell, W. (2005). Principios universales del diseño. Madrid: Blume.  https://chaidancu.firebaseapp.com/17/Principios-Universales-Del-DiseÑO.pdf

Altres enllaços d’interès

http://www.tenttoi.com/como-calcular-la-escala-de-tu-escultura-y-sus-medidas/

https://creacionesjohan.wordpress.com/2016/03/12/calcular-la-escala-de-tu-escultura/

https://és.wkpeda.org/wk/Máquna_de_treure_punts

Més informació sobre les obres descrites

https://www.alamy.es/pala-de-jardineria-escultura-de-claes-oldenburg-parque-de-serralves-oporto-portugal-imagi188698217.html

https://www.tate.org.uk/art/artworks/bourgeois-spider-al00354

https://de.aros.dk/besuch-aros/die-sammluna/bov/

http://artishockrevista.com/2014/12/01/retorno-la-serpiente-mathias-aoeritz-la-invencion-la-arquitectura-emocional/