Matèria / Materialitat

Autora: Dra. Anna Talens

L'encàrrec i la creació d'aquest recurs d'aprenentatge UOC han estat coordinats per les professores: Maria Iñigo Clavo i Aida Sánchez de Serdio (2019)

Cap part d’aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l’autorització prèvia per escrit dels titulars dels drets.

Temàtica

  • Escultura

«Las obras de arte pueden parecer cualquier cosa en toda circunstancia, estar realizadas de cualquier materia, ser presentadas de cualquier manera».

Danto, A. C. Después del fin del arte (pàg. 38).

La substància o element primari de què estan compostes les coses es denomina matèria. Aquest vocable ve del llatí matĕrĭa, que al seu torn es correspon semànticament amb el grec λη (húle), que fa referència a la fusta i als boscos. Més enllà del seu origen etimològic, el que ens interessa destacar de la matèria és que es tracta d’un element susceptible d’adoptar tota mena de formes i de sofrir tot tipus de canvis. Aquesta capacitat de la matèria és la que permet a l’artista utilitzar-la com a base de les seves obres.

Dins de la creació artística escultòrica objectual, el suport material és necessari per portar a la realitat tangible la projecció de les idees generades per la ment de l’artista. A més, si l’objectiu perseguit és crear un objecte tridimensional, el coneixement de les característiques de cada material serà imprescindible per al creador, que ha de comprendre les qualitats, els límits i les possibilitats de transformació que li ofereix cada material. L’artista haurà de tenir en compte també el pes, el buit i l’espai que ocupa la matèria seleccionada i com aquests es relacionen amb ella; tres dimensions que estan intrínsecament vinculades amb l’objecte escultòric.

Segons els processos de manipulació aplicats en l’elaboració de les escultures, distingim entre materials mal·leables o dúctils, com és el cas del fang o la cera, que podem transformar fàcilment amb les mans; o materials més rígids i resistents, que necessiten eines i tècniques més complexes per a la seva transformació, com és el cas del ferro, de la fusta o de la pedra. Hi ha un tercer grup de materials propis de l’objecte escultòric, com el bronze i el vidre, que, després de la seva transformació gairebé alquímica mitjançant el foc i les altes temperatures, adoptaran un estat líquid que els possibilitarà adoptar les formes triades pels artistes.

Tots aquests materials tradicionals també es coneixen com a materials nobles i han estat utilitzats pels artistes des de l’antiguitat per crear objectes que perdurin en el temps. Però hi ha una altra forma de materialitat en l’escultura més propera a les maneres de fer dels pobles de la prehistòria i que no tenia com a objectiu la permanència, sinó la utilització d’elements que estaven en l’entorn més proper de l’artista.

Durant els anys cinquanta, després de la Segona Guerra Mundial, sorgeix a Europa l’informalisme i l’art brut, dos moviments artístics en els quals la materialitat en l’obra d’art, sobretot en la pintura, tindrà un valor molt important. Aquesta pràctica ja havia estat utilitzada per l’expressionisme abstracte, el cubisme i el dadaisme; a més, destaca la determinant actitud de Marcel Duchamp, que busca la desmaterialització de l’escultura i la pintura com a forma expressió en obres com Roda de bicicleta (1913), on compon un tamboret amb una roda per mostrar un element d’ús quotidià que es converteix en objecte d’art gràcies al gest intel·lectual de l’artista.

Artistes com Anselm Kiefer, Jean Dubuffet o, al nostre país, Antoni Tàpies es lliuraran a la pràctica d’una pintura gestual, informalista i gairebé tridimensional. Es buscava una nova manera de crear imatges més gestual, més visceral i allunyada de les formes geomètriques del cubisme per lliurar-se a la improvisació desenvolupant el que coneixem com a pintura matèrica, en la qual s’introdueixen tot tipus de materials, com les serradures, la sorra, el vidre o la fusta, a més d’altres objectes.

Però serà la pràctica artística de l’alemany Joseph Beuys la que sens dubte contribuirà amb el seu llenguatge i intenció social a l’ampliació del concepte de materialitat en l’art contemporani. L’artista s’aproxima a les pràctiques xamàniques i arriba a treballar amb els materials utilitzats pels pobles no occidentals o, mal anomenats, primitius. Utilitza materials de molt diversa procedència: les seves instal·lacions estan realitzades amb feltre, coure, cera i fins i tot greix. Tots aquests materials tenen un denominador comú: la seva relació amb la temperatura del cos, ja que l’artista alemany considera la matèria com a energia. Va començar a utilitzar aquests materials després d’un accident d’avioneta sofert a Crimea, del qual va ser rescatat pels tàrtars, que el van guarir cobrint-li el cos amb aquests materials que Beuys va considerar, des de llavors, sanadors de la humanitat.

Tot aquest nou llenguatge de la materialitat en l’escultura es consolida en els anys setanta, quan a Itàlia sorgeix un moviment escultòric conegut com a arte povera, que s’allunyava de la idea tradicional d’escultura construïda per a l’eternitat i donava pas a materials de diversa procedència i comportament, oferint a la pràctica escultòrica una nova idea de materialitat. Des de llavors, el material per se serà part important en la concepció de l’obra d’art i prevaldrà fins i tot sobre la forma.

El terme arte povera és proposat per l’historiador de l’art, crític i comissari italià Germano Celant, i sorgeix com un rebuig a la tradició, d’aquesta manera dona l’oportunitat a tot tipus de materials pobres per a protagonitzar les creacions dels artistes.

En l’actualitat, hem de destacar el treball de l’artista alemany Wolfgang Laib, que se serveix de materials orgànics com l’arròs, la llet, la cera o el pol·len per crear les seves obres i instal·lacions. El seu treball està fortament marcat per la tradició asiàtica i pel budisme zen, com en el cas dels seus Ziggurat, construïts amb cera d’abella; o de les seves instal·lacions de quadrats pintats amb pigments de pol·len; o les seves escultures de pedra i llet.

Milkstone de Wolfgang Laib (1983-1987)
Font: https://vimeo.com/68268886

Un altre dels elements que cal tenir en compte en relació amb la transformació de la matèria és el temps i els canvis produïts per l’atmosfera. Alguns artistes treballen amb aquesta idea com a element expressiu de les seves creacions. (vegeu la fitxa d’Efímer).

Bibliografia recomanada

Andersson, C. (2016). The matter of Art: Materials, practices, cultural logics. Manchester University Press. https://books.google.de/books/about/the_matter_of_art.html?id=lhl-sgeacaaj&xarxar_esc=i

Altres enllaços d’interès

http://www.academia.edu/31615946/historia_del_arte_contemporáneo_y_materialidad

https://vitaminagrafica.wordpress.com/2015/03/13/materiales-energia-y-simbolismo-en-joseph-beuys/

https://scholarworks.umt.edu/cgi/viewcontent.cgi?article=2308&context=etd

Més informació sobre les obres descrites

https://www.moma.org/learn/moma_learning/marcel-duchamp-bicycle-wheel-new-york-1951-third-version-after-lo

st-original-of-1913/

https://link.springer.com/chapter/10.1007/978-3-319-14090-2_14

https://www.khanacademy.org/humanities/global-culture/conceptual-performance/a/joseph-beuys-fat-chair

http://www.alejandradeargos.com/index.php/es/completas/8-arte/546-anselm-kiefer-las-flores-y-la-poesia-de-paul-celan