Buit-ple

Autor: Juan Martínez

L'encàrrec i la creació d'aquest recurs d'aprenentatge UOC han estat coordinats per les professores: Maria Iñigo Clavo i Aida Sánchez de Serdio (2019)

Temàtica

  • Escultura

«Unim trenta radis i ho anomenem roda, però és en l’espai buit on resideix la utilitat de la roda.

Modelem argila per fer un gerro, però és en l’espai buit on resideix la utilitat del gerro.

Obrim portes i finestres quan construïm una casa, però són aquests espais buits els que donen utilitat a la casa.

Per tant, igual que ens aprofitem del que és, hauríem de reconèixer la utilitat del que no és».

Lao-Tse

La dicotomia buit-ple és una de les bases més importants en qualsevol tipus de creació plàstica, així com un dels principis fonamentals en la composició d’imatge, la creació d’espais, la narrativa cinematogràfica o la gestió de la posada en escena o la creació del moviment en dansa. La compensació entre ple i buit, entesa com la presència del que està i del que no està, del so (o soroll) i el silenci, afecta tot tipus de narrativa; i la consciència de la seva importància depèn en bona part de l’herència cultural. Està clar que la idea del buit a l’Orient no és la mateixa que a l’Occident (Vegeu fitxa Energia).

La dualitat del ple i el buit estaria present de manera activa o passiva en l’obra de qualsevol artista en què pensem. De tots els enfocaments possibles aplicats a l’escultura, ho orientarem aproximant-nos d’una banda a l’exuberància de l’obra d’Anish Kapoor, i, de l’altra, a la seva utilització estricta en l’escultura objectual, amb l’exemple de Jorge Oteiza i Eduardo Chillida, és a dir, els dos grans escultors bascos, amb carreres gairebé paral·leles i recentment morts.

Observem l’obra de l’artista Anish Kapoor, nascut a Bombai el 1954 i establert a Londres des de principis dels setanta. De pare hindú i mare jueva originària de l’Iraq, la seva obra, molt influenciada pel seu origen indi, és una reflexió sobre la paradoxa, sobre la trobada i la fusió de contraris. Un autor que fa servir una diversitat enorme de materials i recursos (pedra, resines, pigments, cera, ciment, més tots els materials que utilitza per a les seves intervencions exteriors o de gran format) i els posa al servei de la idea de fons. Tot seguit repassarem alguna de les seves obres amb la mirada posada a identificar la dicotomia buit-ple i aportar una possible interpretació sobre els seus significats.

Per què Kapoor utilitza aquestes grans pedres d’escala humana incloent-hi aquests buits negres a l’altura dels ulls? Enfrontar-se a  la seva obra It is Man (‘És home’) (1988-1990) és entrar en un joc de percepció, permetre que el pensament per un moment se centri en alguna cosa que no entén però que l’atreu com ens atreu l’abisme. Els significats intrínsecs de la pedra, així com el silenci, la quietud, la presència, l’evocació de temps immemorial serveixen com a suport, com a marc d’aquell buit pintat amb un pigment tan negre com la foscor més absoluta. Aquesta «membrana» negra té la propietat de fer dubtar l’espectador de la seva pròpia naturalesa, de si és concau o és sortint, de si és buit o ple.

It is Man d’Anish Kapoor (1988-1990)
Font: https://www.museoreinasofia.es/coleccion/obra/it-man-es-hombre

Hi ha una constant indagació en la seva obra sobre qüestions ancestrals, primàries: dualitats entre el que és celeste i el que és terrestre, llum i ombra, matèria i esperit. Per mantenir viva aquesta dualitat, col·loca l’espectador enfront del buit o dins d’ell. Un dels seus símbols més utilitzats és el de la muntanya com a origen de la vida, espai sagrat o com a símbol del subconscient, el gran úter, la caverna, el buit; obertures com a zones de contacte entre un costat i l’altre, llum i foscor entre el diví i l’humà, llocs màgics on es produeix la transformació sota la idea profunda del temple com a transformador per mitjà d’un camí físic, de la porta d’entrada a l’altar, que implica un canvi gradual de llum i d’estats, un trànsit del qual se suposa que l’ésser humà en surt transformat.

Kapoor utilitza la resina per crear grans formes còncaves que són buits embolcalladors als quals abocar-se, per exemple, Void, de 1989 (fibra i pigment 200×200×100 cm). Aquestes peces creades per a interior conviden l’espectador a ficar-hi el cap i a experimentar la sensació. I és que l’artista aviat va saber que el buit pot aconseguir que l’espai estigui més ple. Aquest descobriment conceptual va ser fonamental per a Kapoor.

«Sembla com si buidant la forma, traient-ho tot… d’alguna manera l’espai no es buidés, més aviat com si s’omplís. I crec que va ser una gran sorpresa per a mi. Vaig sentir que era el moment d’un gran descobriment. Que buidar era omplir, en realitat, i que el que l’omplia era una espècie de foscor. Una foscor de massa, una foscor de l’interior i, per descomptat, una mena de foscor psicològica».

Recuperat de: https://www.elconfidencial.com/cultura/2010-03-16/anish-kapoor-se-presenta-a-lo-grande-en-el-guggenheim_736840/

L’obra pública de Kapoor és prolífica. Els seus miralls invertits instal·lats en zones urbanes estratègiques tracten d’unir cel i terra per crear tensió, condensar contraris i regalar un moment de màgia al vianant. Utilitza formes senzilles, però de gran complexitat, com la gegantesca escultura Cloud Gate (2004-2006), instal·lada a Chicago (molt a prop de la Crown Fountain de Jaume Plensa), que pesa més de 110 tones amb 22 metres de llarg, 13 d’ample i 10 d’altura. Aquest «núvol o mongeta mercurial», un immens mirall que recull l’skyline de la ciutat, inclou l’espectador dins de la imatge, dins d’un forat. L’enorme massa es converteix en un buit incloent i absorbent que pren la contradicció com la base de la vida i de la seva poètica.

Cloud Gate d’Anish Kapoor (2004-2006)
Font: https://contemporary-art-blog.com/post/139862660310

La seva obra Leviathan, instal·lada al Gran Palais de París (un emplaçament que permetia que la llum es filtrés per les seves parets) en la Documenta de 2011, fa un pas més enllà i situa l’espectador no ja abocat al buit, a l’esquerda, sinó dins d’ell, a l’interior de la seva pell. D’aquesta manera mostra tota la seva interioritat i facilita l’estranya sensació d’estar literalment dins del buit. Hom ja no se situa com a espectador a fora i observa la contradicció entre ple i buit, sinó que traspassa la membrana de la massa visible (el ple) que el conforma i observa des de dins. Ha aconseguit, per tant, traspassar la idea d’observar la relació ple-buit per experimentar-la. En veure els seus dibuixos s’entenen millor les seves peces. En aquestes petites pintures estan condensades les seves inquietuds, les seves cerques. Aquí no cal cap material per mostrar la permanent dualitat de la seva obra.

Apropant-nos al nostre país, considerarem la idea de buit-ple en l’obra de Jorge Oteiza i d’Eduardo Chillida. Tot i tenir-hi algunes similituds, l’obra de Chillida té poc a veure amb la d’Oteiza. El seu estil és molt més obert i menys radical quant a la seva recerca i esdevé una obra més comercial, oberta i reconeguda pel gran públic.

Oteiza desenvolupa al principi un estil abstracte en el seu sentit clàssic, és a dir, la seva abstracció conserva el volum, la matèria i la forma. El més destacable d’aquesta etapa és el seu projecte d’Arantzazu, la seva obra més desitjada, que va obtenir el rebuig de l’Església, per la qual cosa va estar anys paralitzat. Quan la van rebutjar, ell va escriure una carta a Roma demostrant la tesi que la seva intervenció tenia molt més sentit que qualsevol obra realista, ja que connectava amb allò místic, amb l’expressió interna, i que si ells demanaven realisme era per captar les masses, per adoctrinar des de la representació més recognoscible, però no més adequada per al tema que es tractava. Els apòstols d’Oteiza són expressionistes en el sentit més literal, ell els buida de vida terrenal amb les seves mans, obre els buits en els quals anirien els seus òrgans i els converteix en éssers còncaus, en recipients que abracen una fe i una força que no pertany al que és terrenal. D’aquesta manera tan directa i matèrica representa l’espiritual. En els buits està l’important, i aquesta és una constant que després desenvoluparà fins al final.

Apòstols d’Arantzazu d’Oteiza (2003)
Font: https://es.wikipedia.org/wiki/Archivo:Oteiza_Apostoluak_Arantzazu.jpg

El conflicte amb l’Església il·lustra un dels factors essencials per entendre l’obra d’Oteiza. Busca la transcendència en l’escultura des d’un profund desarrelament religiós. Com escriu l’artista, «l’art consisteix, en tota època i en qualsevol lloc, en un procés integrador, relligador, de l’home i la seva realitat, que parteix sempre d’un no-res que és no-res i conclou en un altre No-res que és Tot, un Absolut, com a resposta límit i solució espiritual de l’existència».

Les obres que probablement reflecteixen millor la progressió de la seva recerca i el paper del buit i el silenci en la seva escultura són les que impliquen la desocupació del cub, les seves Caixes buides. En aquestes, el pes del buit desmaterialitza l’objecte, la matèria mínima el recull, desocupa l’espai. Oteiza investiga exhaustivament la relació de buit-ple, per la qual cosa va ser un vehicle molt important en l’evolució d’una carrera, que va tenir un final, encara en actiu per decisió pròpia. El buit en l’obra d’Oteiza té un sentit espiritual, igual que el té per a Kapoor. Si a l’escultor indobritànic li interessa col·locar l’espectador davant membranes cap a altres estadis, davant la dicotomia buit-ple, l’escultor basc utilitza el buit com a mitjà per aprofundir en la relació entre matèria i espai i arribar a la total desmaterialització del volum davant l’ocupació del buit.

Si enfoquem la dicotomia que ens ocupa en l’obra de Chillida, val la pena recordar el seu projecte més perseguit i també més polèmic (ara com ara no realitzat per la controvèrsia creada), el seu Projecte monumental per a la muntanya Tindaya a Fuerteventura. L’artista anhelava crear un gran buit on treure la matèria i ficar-hi l’espai, d’aquesta manera s’obriria a les entranyes de la muntanya un cub gegantí de 50 metres d’altura, un espai que acolliria la llum del sol i la lluna apuntant a l’horitzó i al mar. El mateix buit faria néixer un lloc que ell imaginava ampli i profund, un espai de trobada per a la tolerància.

El Museu Oteiza a Pamplona és un edifici construït per l’arquitecte Sáenz de Oiza en estreta col·laboració amb el mateix Oteiza, i actua intencionadament com a síntesi de la personalitat i l’obra de l’artista. El buit-ple s’experimenta mentre es recorre el seu espai. Els passadissos actuen de trànsit entre els cubs buits, només ocupats per les escultures que omplen l’espai amb la seva presència, i conviden el visitant a viure una experiència interior. Amb prou feines hi ha públic, la visita es fa gairebé en solitud, acompanyat pel silenci, en un constant vaivé entre la vista a l’exterior, al paisatge, a la terra, a l’entorn en el qual va viure (està unit a la seva casa i el seu taller) i a la seva experiència com a artista, la interior, el recorregut espiritual. És el més semblant a un temple, un temple laic però alhora profundament religiós entès a la seva manera.